El PSC s’enfonsa

27 diputats. Aquest és el nombre d’escons que va aconseguir el PSC liderat per José Montilla a les eleccions del passat diumenge. Un daltabaix en tota regla. Un daltabaix esperat. Vistos els resultats, l’encara president de la Generalitat José Montilla, va decidir fer el que haurien de fer tots els polítics: assumir responsabilitats. Montilla ja havia anunciat que no es tornaria a presentar com a candidat per les eleccions a la Generalitat en previsió d’uns mals resultats electorals. Però el diumenge va anar més enllà. Va anunciar que deixaria la secretaria general del partit, el que a la pràctica significa una retirada de la primera línia política. 

El tripartit ha passat una factura massa cara als socialistes. Un dels motius és la mala gestió del tripartit, però l’agreujant són les contradiccions en el seu discurs. No sembla el més apropiat renegar del tripartit quan has estat tu el principal valedor de la fórmula. Aquí ja comencen a perdre credibilitat. Després a mesura que veien que les enquestes de cara a les eleccions no els eren favorables van anar virant d’un discurs marcadament catalanista a un discurs fins a cert punt espanyolista. I clar, tantes contradiccions i canvis de discurs no pot portar res de bo. D’una banda hi ha hagut una fuga de vots cap a CIU amb el denominat vot útil. Per un altre costat hi ha hagut una fuga de vots cap a ICV per esdevenir l’única opció realment d’esquerres i finalment el PP ha arreplegat vots de l’ala espanyolista del PSC. Conclusió: han tingut més fugues de vot que cap altre partit. 

I ara què? Doncs toca no només un canvi de líder (sense encara un successor clar) sinó una refundació del partit. El PSC ha de decidir cap a on vol anar. Si vol apostar per l’ala catalanista del partit (fet que sembla improbable amb la pèrdua progressiva de pes en la direcció del partit que ha patit aquest sector) o si per contra reforça els lligams amb el PSOE i esdevé una simple sucursal de Ferraz. Tenen quatre anys per reflexionar-hi i pensar-hi. De l’elecció i la posterior coherència de les accions en depèn l’èxit o el fracàs a les properes eleccions catalanes. Refundar-se o enfonsar-se, aquesta és la dicotomia.